Mentre l’habitatge sigui un negoci, no serà un dret.

              Increment generalitzat dels lloguers 

molt per sobre de salaris i preus, 

que té com a conseqüència 

l’empobriment de la població llogatera

La darrera dècada ha estat marcada per un creixement molt ràpid i generalitzat dels lloguers. Des del 2014, el lloguer mitjà a Catalunya ha crescut un 60%, segons Incasol. Si fa 10 anys un pis a valia 540€, ara en val 848€. A Terrassa ha crescut un 56,1%, i només de 2022 a 2023 un 17%. Ens trobem que a la nostra ciutat el lloguer mitjà és de 1.037€, mentre que el salari mínim és de 1.134€. A Barcelona és encara més exagerat: en el mateix periode, el lloguer mitjà ha crescut un 73%, és a dir, que un pis que valia 690€ ara val 1.200€.

I és que el salari medià ha crescut un 25,2% en el mateix període, des de 2014 fins ara. Aquest creixement salarial del 25,2%, en tot cas, ha estat absorbit per l’encariment del cistell de compra: el cost de la vida, mesura per l’Índex de Preus al Consum, hauria pujat un 20% en el mateix temps i els aliments un 38,8% de manera que el poder adquisitiu dels salaris ha crescut molt poc i, per a les famílies de menys ingressos, fins i tot pot haver disminuït. L’augment dels lloguers, per tant, ha estat molt superior al dels salaris i, en general, també al dels preus dels productes, cosa que dona com a resultat un empobriment molt important de la població llogatera.

Es tracta d’un fenomen que ha tingut un abast vertaderament general, que ens indica que va més enllà de l’atractiu o el dinamisme d’una o altra població. Els pisos i les condicions en que vivim, però, són els mateixos o pitjors; no hi ha cap motiu que justifiqui aquesta pujada més enllà de l’especulació de qui en fa un negoci. Cada cop sóm més pobres i cada mes fem que els amos de casa nostra siguin més rics.

Es tracta d’un problema social de primer ordre

Aquest enorme llast sobre els pressupostos de les famílies llogateres ens situa davant un problema social de primer ordre, que afecta als ingressos, a la capacitat de consum, a les possibilitat d’emancipació i a les condicions d’accedir a una casa i desenvolupar-hi un projecte vital digne.

Segons el Departament d’Economia i Hisenda, l’any 2022 el 37.1% de les llars catalanes que viuen en habitatges de lloguer estaven en risc de pobresa o exclusió.

Això és encara més greu quan el parc d’Habitatges de Protecció Oficial en lloguer té un pes mínim sobre el parc total i està majoritàriament en mans privades i sotmès a la pèrdua de la qualificació d’HPO en pocs anys (entre 10 i 15 habitualment).

Aquest problema social afecta a més a una part important de la població, ja que la proporció de llogaters ha crescut molt

L’abast d’aquesta problemàtica es veu agreujat pel gran creixement de la població llogatera en els darrers 10 anys. En un context marcat inicialment per altíssimes taxes d’atur (especialment entre els joves), precarietat i salaris baixos estancats, pels efectes de la crisi immobiliària i per l’enduriment de les condicions d’accés al crèdit per part dels bancs, el lloguer ha adquirit molt més protagonisme com a forma d’accés a l’habitatge.

Segons el cens, per exemple, si entre 2011 i 2021 el nombre de llars va créixer un 4,2% a Catalunya, el nombre de llars llogateres ho va fer en un 21,7%. Segons el Departament d’Economia i Hisenda, des del 2013 més de 260.000 catalans més viuen de lloguer. Com a resultat més de la quarta part de les famílies catalanes viu en un pis de lloguer.

L’encariment dels lloguers, per tant, afecta un sector molt important de la població.

La situació actual respon a diversos factors que tenen en comú el fet que l’habitatge és tractat com una font de negoci a través de la captació de rendes, un actiu d’inversió i no un sostre

L’accessibilitat de l’habitatge i les formes d’accés s’han vist transformades en els darrers anys fruit d’un nou cicle en el mercat immobiliari en què, després de l’especulació amb la construcció i compravenda, la captació de diners dels sectors exclosos de la propietat i en general l’ús de l’habitatge com a font de rendes de lloguers per a grans i mitjans propietaris, inversors financers i fons voltors ha adquirit una gran centralitat.

Entre els factors més destacats que expliquen aquest canvi de cicle destaquen:

● L’aparició de nous actors (o el major protagonisme d’alguns que ja existien). La legislació favorable, els retrocessos en els drets i la protecció dels llogaters, el tractament fiscal ultrabeneficiós i la catifa vermella que ha suposat la venda a preu de saldo i amb grans pèrdues per l’erari públic dels pisos de la SAREB va obrir la porta a SOCIMIs, fons d’inversió i especuladors internacionals, a més de les empreses immobiliàries dels bancs i antigues caixes rescatats.

● La concentració de la propietat, que ha anat creixent i donant molt més predomini a mitjans i grans tenidors, supertenidors i empreses dedicades al negoci del lloguer. A l’estat espanyol ens trobem que un 60% de les compres d’habitatges es paguen al comptat, és a dir, sense hipoteca: això només s’ho poden permetre els grans propietaris, inversos financers i fons voltors, que estan adquirint totes aquestes vivendes no per viure-hi, sinó per enriquir-se. Els propietaris de 6 o més pisos tenen a les seves mans el 40% del parc de lloguer disponible a la ciutat de Barcelona; a Catalunya, dos terços dels lloguers es paguen a propietaris que tenen 3 pisos o més. Cada vegada serem més llogateres, les propietats es concentraran en menys mans i ells cada cop seran més rics. D’altra banda, els arrendadors son, de mitjana, el doble de rics que les llogateres (abans i tot de cobrar el lloguer). I els rendistes, és a dir, propietaris que viuen de les rendes que perceben dels habitatges que tenen en lloguer, son només un 6% de la població.

● Els portals immobiliaris i empreses com Idealista, Fotocasa o Airbnb han jugat un paper clau en la pujada coordinada dels preus en el mercat de lloguer, on, tot i la concentració creixent de la propietat, segueixen operant desenes de milers de petits i mitjans propietaris, alguns d’ells nous petits inversors atrets per rendibilitats insòlites i que no es poden trobar en cap altra esfera econòmica legal.

● El negoci dels pisos turístics (tradicionals o d’estada curta tipus Airbnb), si bé no ha impactat arreu del territori, ha estat un dels factors decisius en ciutats com Barcelona i Girona, però també en destinacions de platja i alta muntanya o en alguns municipis petits amb potencial turístic. El lloguer turístic, desvincula el creixement dels lloguers dels salaris local i genera un diferencial de beneficis que afecta també molts pisos no turístics (ja que planteja una alternativa de negoci als propietaris). Tenint en compte que gran part dels turistes tenen un poder adquisitiu superior i en vacances la disponibilitat a gastar és molt més alta, això ha estat un dels grans estímuls al creixement dels lloguers a tot Catalunya i ha tingut impacte més enllà de les localitats directament afectades per l’expulsió de veïnes.

Això dona com a resultat exclusió, precarietat i inseguretat massiva, explotació econòmica creixent i ruptura de comunitats, però també una creixent fractura social

Els resultat d’aquestes transformacions són diversos i dibuixen un drama social i noves fonts de divisió i desigualtat. Per enumerar-ne les principals:

● La precarietat, la incertesa sobre el futur immediat i la inseguretat general a què es veuen sotmesos la majoria de llogaters en aquest context en què els propietaris busquen permanents pujades, sovint abusen de la seva posició de poder i de l’amenaça de substituir els llogaters o fer-los fora, i els llogaters veuen com al seu voltant la situació empitjora constantment i no ofereix bones sortides, si més no a través del mercat. És molt habitual que ens exigeixin acceptar pujades desorbitades del preu del lloguer com a condició per renovar el nostre contracte. El dret a l’habitatge en aquest context és paper mullat i es tradueix en una desprotecció permanent de les llogateres.

● L’explotació. No seria exagerat afirmar que avui les llogateres treballem principalment per a un rendista. De mitjana, el lloguer se’ns menja un 40% del sou, gairebé la meitat: és a dir, dediquem cada dia tres hores i quart a mantenir al nostre arrendador o, el que és el mateix, el treball dels 12 primers dies del mes. I un 37% de les llars llogateres destinen més d’aquest 40% dels ingressos a despeses d’habitatge.

● Exclusió, doncs el problema del lloguer, combinat amb les dificultats d’accés via compra en els darrers anys, va molt més enllà de les llogateres: milers de persones viuen avui en situacions d’infrahabitatge o en sensellarisme, que els priva dels drets humans i ciutadans més bàsics; els fenòmens de barraquisme han resorgit amb molta força i l’edat d’emancipació juvenil se situa en els seus màxims històrics. I no sabem com afecta la impossibilitat d’una alternativa habitacional a situacions marcades per opressió familiar, o violència de gènere, per exemple.

● Expulsió i ruptura de comunitats, dels teixits de barris i ciutats a través dels desnonament visibles i invisibles. L’augment desbocat dels lloguers i les diferències de preus estan traduint-se en l’expulsió de molts barris i ciutats. A nivell individual, això pot generar desarrelament i aïllament, desvincula famílies i individus del seu entorn social i comunitari. Com a societat i

com a país, l’expulsió de veïnes està afectant el teixit social i la vida quotidiana de nombrosos barris.

● Una nova fractura social entre propietaris i els que poden accedir a una propietat, i els que no poden fer-ho i queden atrapats en una situació de lloguers altíssims que els impedeix, a més, trobar alternatives per la incapacitat d’estalviar (per exemple: estalviar per a una entrada, pensar en marxar a altres llocs a començar de zero).

● Tot això fa emergir un nou conflicte de classe, un antagonisme entre rendistes i llogaters. El fenomen de desokupa i els discursos, mites i pors sobre okupació com una via de tancar files i d’aglutinar petits propietaris al voltant dels interessos dels grans rendistes n’ha estat una de les principals manifestacions. El sorgiment del nou sindicalisme d’habitatge i, especialment, del sindicat de llogaters com a organització massiva i amb gran capacitat d’incidència político-institucional, mediàtica i sindical, en són l’altra.

Els governs en són responsables

En aquest context, la política institucional va llançar i ha mantingut una bateria de lleis que han afavorit i incentivat la inversió especulativa: privilegis fiscals per a fons voltors i rendistes, reducció de la durada dels lloguers i facilitats per expulsar, mecanismes per desviar pisos al mercat turístic de forma permanent i per mantenir-los buits, ús especulatiu dels 250.000 habitatges rescatats (en mans de la Sareb) o visats d’or per a estrangers a canvi de comprar pisos per sostenir els preus artificial-ment alts. Els mercats ja estaven intervinguts per l’Estat, però per afavorir una minoria privilegiada.

I si bé el març del 2024 va entrar en vigor la famosa nova llei d’habitatge, que preten regular els preus dels lloguers, aquesta està plena de forats que la fan paper mullat. La seva aplicació depèn de les comunitats autònomes i, fins ara, només s’ha aplicat a Catalunya. No només això: l’índex de referència, que és aquell que marca els preus màxims, és massa alt, i la falta d’un règim sancionador fa que arrendadors i immobiliàries s’estiguin saltant la llei sense cap mena de conseqüència. A més a més, el Govern va deixar fora de la llei els lloguers de temporada o per habitacions, malgrat l’alerta dels actors socials. I els propietaris els estan llogant com a vivendes habituals per continuar pujant els preus i, com tampoc estan regulats per la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans), poden esquivar les normatives que protegeixen a les llogateres de certes pràctiques abusives. El Sindicat de Llogateres, amb altres sindicats d’habitatge de l’Estat espanyol, va impulsar una Proposició de Llei per reformar la LAU amb l’objectiu d’incloure aquest tipus de lloguers, d’equiparar els contractes temporals amb els d’habitatge habitual, i superar el buit legal evitant que es pogués sortejar la normativa, però Junts, PP i Vox van tombar-la, abans que ni tan sols es debatés.

D’altra banda, aquest mes passat d’octubre el Tribunal Constitucional va tombar part de la Llei An-tidesnonaments catalana, anul·lant el lloguer social a families vulnerables que viuen en pisos de grans tenidors i que se’ls acaba el contracte (tant lloguer ordinari com social) i de les que ocupen pisos de bancs i voltors (responsables: PP i Vox, que van impugnar la llei da fos anys + banca, voltors i especuladors, que és a qui obeeixen). Es tractava d’una llei amb la que s’han ofert quasi 20.000 lloguers socials del 2017 al 2023, protegint a 50.000 persones en risc de desonanent. Aquesta

sentència, però, valida la constitucionalitat de la cessió obligatoria de pisos de bancs i voltors buits des de fa més de 2 anys, encara que s’hagin venut. A Terrassa tenim 947 pisos d’aquest tipus que el Govern podria expropiar per llei. Mentrestant, hi ha 3.600 famílies esperant pis de la Mesa d’Emergència i Catalunya té 400.000 pisos buits (Institut Nacional d’Estadística).

Cal remarcar que l’estat espanyol està entre els paisos amb més pisos per habitant: per cada 2 habi-tants hi ha més d’un habitatge. Creiem que la resposta a la crisis, per tant, passa per preguntar-nos com estem utilitzant l’habitatge ja construit abans de veure quants habitatges nous necessitariem (constuir és molt costós económicament i també mediambientalment).

Hem fet molt en molts fronts, però no és suficient tractar d’aturar l’augment de lloguers i els desnonaments, cal passar a l’ofensiva i apostar per fer-los baixar

En resum, la situació en matèria d’habitatge és insostenible i estem desprotegides davant una llei que afavoreix als rendistes, aquells que es guanyen la vida robant-nos el nostre salari. És en aquest context que el passat 13 d’octubre, una manifestació a Madrid va mobilitzar 150.000 persones exigint la baixada dels lloguers. S’han convocat manifestacions arreu l’estat i ara és el torn de Catalunya: el 23 de novembre a les 17h, a plaça Universitat, farem una manifestació sota el lema de S’ha acabat, abaixem els lloguers!

Volem que aquesta manifestació suposi un punt d’inflexió en la lluita per l’habitatge digne i assequible per a tothom. Es tracta d’una amenaça clara: si no baixen els lloguers, ho farem nosaltres.

Són 4 els nostres reclams:

1) Abaixar els lloguers un 50 %.

2) Contractes indefinits de lloguer. Diem prou a l’amenaça constant de què no ens renovin el contracte si ens queixem massa o si no els dona la gana.

3) Recuperar els pisos buits, turístics i de temporada. Diuen sempre que falta oferta, però la realitat és que la tenen segrestada perquè la fan servir pel que els hi surt a compte en cada moment.

4) Que només es pugui comprar habitatge si és per viure-hi. La majoria de compres s’estan fent ara sense hipoteca, és a dir, que només compren els inversors. Hem d’acabar amb les compres especulatives i l’acaparament d’habitatges.

Si volem que el 23N sigui una amenaça real, necessitem demostrar que sóm moltes i cada cop més les llogateres diposades a lluitar. És per això que hem de mobilitzar el màxim de gent a Terrassa. Anirem juntes: dissabte 23/11, a les 15:30, ens trobem a l'Estació del Nord per anar a la manifes-tació.

Mentre l’habitatge sigui un negoci, no serà un dret.