lunes, 15 de junio de 2020

QUE NO NOS ENGAÑEN


De nuevo desde los cenáculos del poder económico, de esos que mandan sin pasar por las elecciones, se oye el mismo discurso antiguo. De nuevo la OCDE o el FMI o el Banco de España (siempre decidido a torpedear cualquier cosa que parezca un nuevo avance social por insuficiente que pueda parecer) han iniciado su particular campaña. De nuevo vuelven con el apoyo de los grandes Bancos (el BBVa, la Caixa, El Santander…) a proclamar la quiebra de las pensiones y el final de los tiempos. Quieren inocularnos el virus del miedo.

Ahora nos atacan, y lo harán más intensamente en los meses venideros, con el argumento de la “insolidaridad” de los pensionistas que “cobran demasiado”. Como antes de la Pandemia, la derecha económica intentará enfrentar a jóvenes con mayores, a activos o parados con jubilados, a hombres con mujeres. Nos enseñaran cálculos y proyecciones cada vez más catastrofista, aunque sea enmendándose a sí mismos. ¿Cuántas veces ha cambiado de pronósticos la OCDE, el FMI o el Banco de España en estos último meses y años? hemos perdido la cuenta.

Ahora dicen que somos insolidarios; ¿Insolidarios los pensionistas? Al contrario, estamos dando un enorme ejemplo. Nuestro movimiento es un referente social porque gracias a nosotros se sostiene gran parte del entramado social: ayudamos a nuestros hijos, cuidamos a nuestros nietos y, a pesar de nuestra magra pensión, hemos dado de comer a
nuestras familias desde la crisis del 2008 hasta ahora. Pero los poderosos nos acusan de
egoístas. Nos quieren convencer de que las pensiones son imposibles de sostener.
Pretenden asustar a los trabajadores actuales para que inviertan una parte de sus sueldos
en pensiones privadas de empresa con la excusa de que las públicas o son bajas o
quebrarán.

Nada más lejos de la realidad. En realidad, la situación de las pensiones privadas de
empresa es catastrófica, pierden de media un -7,2%. Es decir, quien invierta en esos
planes de pensiones recibirá menos dinero, si es que recibe algo, de lo aportado. Estos
planes afectan a unos 2.000.000 de trabajadores muy ligados al funcionariado, la banca,
las tecnológicas y el sector energético. La empresa líder en el tipo de Planes Privados de
Empresa es CaixaBank que, a 31 de marzo, administraba un total de 8984 millones
invertidos en 249 planes diferentes. Su cartera perdió el año pasado un -6%.
Nuestro colectivo es enormemente solidario con la sociedad, somos parte imprescindible
de ella. Las pensiones contributivas tienen un monto mensual de unos 9.877 millones.
Sabemos por los datos de la Agencia Tributaria (AEAT) que, de nuestras pensiones,
devolvemos a Hacienda, vía IRPF, un total de 13500 millones anuales. Con eso, por
ejemplo, podríamos pagar la mayor parte del déficit de la Seguridad Social del año 2019.
También, como ciudadanos que somos, pagamos IVA, impuestos especiales,
autonómicos, locales, patrimonio…. ¿Éso es ser insolidario? Desgraciadamente Hacienda
no tiene segmentados cuanto aportamos los pensionistas al erario público en forma de
impuestos.

Los que se están pronunciando sobre el tema aportan las mismas soluciones que siempre,
es decir ninguna. El Gobernador del banco de España (un ultra-neoliberal) propone
incrementar los impuestos sobre el consumo (IVA). La AIREF (un organismo impuesto por
la UE para vigilar la ortodoxia monetaria) (curiosamente su ex presidente es el actual
ministro de la SS) propone alcanzar el equilibrio presupuestario en 2030, aplicando
austeridad y consecuentemente recortes en la Administración pública. La misma y eterna
canción de siempre. Ni el tiempo, ni el coronavirus han servido para que estos “gestores”
sean capaces de valorar alguna cosa más que sus propios intereses y la de aquellos a los
que representan. Todos ellos presuponen un fuerte desempleo en España debido a su
débil estructura productiva. Ahora vemos en toda su magnitud la desindustrialización
impuesta por la UE, aplicada por Felipe González y continuada por el resto de presidentes.
La Pandemia está sirviendo a algunos para practicar el catastrofismo y algunas de las
decisiones tomadas durante el periodo de confinamiento pueden profundizar esa
sensación. El dinero que provenía del Estado y que servía para pagar la Seguridad Social
se financia con préstamos y no con aportaciones. Los préstamos se devuelven por lo que
se crea un gran déficit en la Seguridad Social y una falsa deuda que crece año tras año.
En realidad, y según el principio de separación de fuentes de financiación, esos gastos
(pensiones de viudedad, orfandad, pensiones no contributivas…) deberían ser sufragados
por el propio Estado, como hemos ido reivindicado. En este momento, los pagos que
deberían hacer los empresarios en concepto de cotizaciones sociales (algo más de 6000
millones y que no ingresan gracias a la presión empresarial sobre el gobierno) son
asumidos por la SS. La patronal ha contado con el acuerdo de los sindicatos mayoritarios
que establecieron en el Acuerdo Social en defensa del Empleo en su artículo 4.6: «Las
exoneraciones reguladas en este artículo serán a cargo de los presupuestos de la
Seguridad Social en el caso de la aportación empresarial por contingencias comunes». De
esta forma, los empresarios quedan, (incluso las grandes multinacionales, que han llegado
a pedir ERTES para sus trabajadores) exentos de pagar gran parte de las cotizaciones
que les corresponden y se carga ese déficit sobre las cuentas de la Seguridad Social. De
esta forma el Estado al dotar a la SS en forma de préstamo, aumenta el déficit de las
cuentas y eso permite que los grandes fondos privados hablen una y otra vez, de déficit,
pensiones privadas y quiebra del sistema público. Es, sin duda alguna, un paso más en el
tortuoso camino hacia el engaño.

PENSIONES PÚBLICAS I DIGNAS, UN DERECHO 


Que no ens enganyin

De nou des dels cenacles del poder econòmic, d'aquests que manen sense passar per les
eleccions, se sent el mateix discurs antic. De nou l'OCDE o l'FMI o el Banc d'Espanya
(sempre decidit a torpedinar qualsevol cosa que sembli un nou avenç social per insuficient
que pugui semblar) han iniciat la seva particular campanya. De nou tornen amb el suport
dels grans Bancs (el BBVa, la Caixa, El Santander…) a proclamar la fallida de les pensions
i el final dels temps. Volen inocular-nos el virus de la por.

Ara ens ataquen, i ho faran més intensament en els propers mesos, amb l'argument de la
“insolidaritat” dels pensionistes que “cobren massa”. Com abans de la Pandèmia, la dreta
econòmica intentarà enfrontar als joves amb els grans, a actius o aturats amb jubilats, a
homes amb dones. Ens ensenyaran càlculs i projeccions cada vegada més catastrofistes,
encara que sigui esmenant-se a si mateixos. Quantes vegades ha canviat de pronòstics
l'OCDE, l'FMI o el Banc d'Espanya en aquests últims mesos i anys? hem perdut el compte.
Ara diuen que som insolidaris; Insolidaris els pensionistes? Al contrari, estem donant un
exemple enorme. El nostre moviment és un referent social perquè gràcies a nosaltres se
sosté gran part de l'entramat social: ajudem als nostres fills, cuidem als nostres néts i,
malgrat la nostra magra pensió, hem donat menjar a les nostres famílies des de la crisi del
2008 fins ara. Però els poderosos ens acusen d'egoistes. Ens volen convèncer que les
pensions són impossibles de sostenir. Pretenen espantar als treballadors actuals perquè
inverteixin una part dels seus sous en pensions privades d'empresa amb l'excusa que les
públiques o són baixes o faran fallida.

Res més lluny de la realitat. En realitat, la situació de les pensions privades d'empresa és
catastròfica, perden de mitjana un -7,2%. És a dir, qui inverteixi en aquests plans de
pensions rebrà menys diners, si és que en rep alguna cosa, dels que ha aportat. Aquests
plans afecten uns 2.000.000 de treballadors molt lligats al funcionariat,a la banca,a les
tecnològiques i al sector energètic. L'empresa líder en Plans Privats d'Empresa és
CaixaBank que, a 31 de març, administrava un total de 8.984 milions invertits en 249 plans
diferents. La seva cartera va perdre l'any passat un -6%.
El nostre col·lectiu és enormement solidari amb la societat, en som part imprescindible. Les
pensions contributives tenen una suma mensual d'uns 9.877 milions. Sabem per les dades
de l'Agència Tributària (AEAT) que, de les nostres pensions, retornem a Hisenda, via
IRPF, un total de 13.500 milions anuals. Amb això, per exemple, podríem pagar la major
part del dèficit de la Seguretat Social de l'any 2019. També, com a ciutadans que som,
paguem IVA, impostos especials, autonòmics, locals, patrimoni…. Això és ser insolidari?
Desgraciadament Hisenda no té segmentat quant aportem els pensionistes a l'erari públic
en forma d'impostos.

Els que s'estan pronunciant sobre el tema aporten les mateixes solucions de sempre, és a
dir, cap. El Governador del banc d'Espanya (un ultra-neoliberal) proposa incrementar els
impostos sobre el consum (IVA). La AIREF (un organisme imposat per la UE per a vigilar
l'ortodòxia monetària) (curiosament el seu ex president és l'actual ministre de la SS)
proposa aconseguir l'equilibri pressupostari en el 2030, aplicant austeritat i
conseqüentment retallades en l'Administració pública. La mateixa i eterna cançó de
sempre. Ni el temps, ni el coronavirus han servit perquè aquests “gestors” siguin capaços
de valorar alguna cosa més que els seus propis interessos i els d'aquells als quals
representen. Tots ells pressuposen una forta desocupació a Espanya a causa de la seva
feble estructura productiva. Ara veiem en tota la seva magnitud la desindustrialització
imposada per la UE, aplicada per Felipe González i continuada per la resta de presidents.
La Pandèmia està servint a alguns per a practicar el catastrofisme i algunes de les
decisions preses durant el període de confinament poden aprofundir aquesta sensació. Els
diner que provenia de l'Estat i que servia per pagar la Seguretat Social es finança amb
préstecs i no amb aportacions. Els préstecs es retornen, pel que es crea un gran dèficit en la Seguretat Social i un fals deute que creix any rere any. 

En realitat, i segons el principi de separació de fonts de finançament, aquestes despeses (pensions de viduïtat, orfandat, pensions no contributives…) haurien de ser sufragats pel propi Estat, com hem anat reivindicat. En aquest moment, els pagaments que haurien de fer els empresaris en concepte de cotitzacions socials (una mica més de 6000 milions i que no ingressen gràcies a la pressió empresarial sobre el govern) són assumits per la SS. La patronal ha comptat amb l'acord dels sindicats majoritaris que van establir en l'Acord Social en defensa de l'Ocupació en el seu article 4.6: «Les exoneracions regulades en aquest article seran a càrrec dels pressupostos de la Seguretat Social en el cas de l'aportació empresarial per contingències comunes». D'aquesta manera, els empresaris queden, (fins i tot les grans multinacionals, que han arribat a demanar ERTES per als seus treballadors) exempts de pagar gran part de les cotitzacions que els corresponen i es carrega aquest dèficit sobre els comptes de la Seguretat Social. D'aquesta manera l'Estat en finançar a la SS en forma de préstec, augmenta el dèficit dels comptes i això permet que els grans fons privats parlin una vegada i una altra, de dèficit, pensions privades i fallida del sistema públic. És, sens dubte, un pas més en el tortuós camí cap a l'engany.


PENSIONS PÚBLIQUES I DIGNES, UN DRET

No hay comentarios:

Publicar un comentario